Llibre de visites

Data: 2019-11-16

Per: Pau Carbó

Assumpte: Gràcies

M'ha agradat molt veure les fotos familiars. És molt maco

Data: 2014-10-31

Per: Joan Esteve Ràfols

Assumpte: Et felicito!

Finalment avui he pogut entrar i he quedat parat del treball que estàs fent.

M'han encantat les fotos familiars!!

Gràcies.

Data: 2014-01-20

Per: fotos

Assumpte: fotos

No has posat cap foto de cuba serà que les tinc jo?

Data: 2014-01-12

Per: Albert Feliu i Mestres

Assumpte: Felicitaciò

T'ho has currat molt,ets un creatiu i un manetes.
El conte del grill amb porta molts records....de gent i de sentiments.
Una abraçada

Data: 2013-12-18

Per: Raúl Maiorano

Assumpte: Cuento para traducir y agregar si t'agrada

FIESTA EN LA CARRETERA

La N 3 40 más que una carretera es una novia del Mediterráneo. A su lado atraviesa casi todo, sin dejar de pensar en él, y en determinado momento, a la altura del Penedès, ingresa en la provincia de Barcelona donde serpentea, sube, se zambulle entre los viñedos de Macabeo, Xarelló o Parellada y luego vuelve apareciendo detrás de un polígono o antes de una urbanización. Siempre coquetea con la autopista y a veces con el ferrocarril. Hilvana pueblos pequeños que deben a su paso la permanencia, sus bondades y sus problemas.
Al concluir el verano se enriquece con el tránsito de infinidad de carros de uva que tornan más lenta la circulación habitual de coches y camiones. Forman largas filas que avanzan pesada o raudamente cuando parece que todos quieren llegar al mismo tiempo a todos lados, sin que se pueda saber cuando alguien da la orden de que se enloquezca o normalice el tránsito, tornándose tolerable, dominguero o inexistente. Ayer domingo, cuando caminaba por la cinta asfáltica, era inexistente.
Traspasar el pueblo a la ruta le insumía dos lomas y el valle entre ambas que no totalizaban más de cuatrocientos metros. Luego de eso, no había más pueblo. Antes tampoco.
En medio de esa extensión una pequeña calle salía hacia un lateral y casi enfrente, otra, en sentido opuesto. La una bajaba de un caserío de antigüedad diversa, desparramado doscientos metros más arriba. La otra, aparentemente se mantenía al nivel de la 3 40, sin que pudiera asegurarse que hubiera más casas detrás de las construcciones que dan al camino.
Desde que llegó no advirtió la presencia de persona alguna por allí. Posiblemente la hora del mediodía y el fuerte sol, más perpendicular que nunca en estos días, hacía que lo único que se movía en el lugar fuesen ocho banderas catalanas –cuatro en cada extremo del poblado- pendientes de dos arriesgados alambres que cruzaban la carretera.
No sabía que hacía en ese paraje desolado. Acalorado, agotado por una caminata en subidas y bajadas por esa calle principal que no era otra que la desértica ruta a su paso por un pueblo fantasma.
Sin embargo, había en el aire cierta tensión. Se adivinaba como que algo estuviese por estallar, que lo mantenía expectante, tratando de afinar sus sentidos bajo ese sol enorme que reblandecía el pavimento. Estuvo así unos minutos cuando desde arriba, del caserío, le pareció oír una música familiar. Buscó alguna pared que proyectara al menos treinta centímetros de sombra en la esquina de la calle que bajaba y la 3 40 y esperó.
Terminó de reconocer la música de las grallas que por algún lado estaban descendiendo pues ya se las oía más claramente.
Cuando arribaron donde él estaba, pudo ver, no sin asombro, que a su lado se había detenido un viejo ejemplar de Drac -con amenazante y recién pintada dentadura-, de unos tres metros de largo por dos de alto, confeccionado hacía muchos años atrás con vetustos cartones pintados de verde.
El monstruo que se hacía acompañar por un cabezudo de su misma generación, estaba servido por un grupo de cinco o seis personas uniformadas, que pararon su marcha al llegar a la intersección, bajando el mítico dragón sobre el pavimento.
Detrás, tres gralleros y otros tantos redoblantes, proveyeron el marco musical hasta detenerse en el mismo lugar. Por último una treintena de personas que caminaban a paso de procesión, igualmente hicieron alto rodeando a los demás.
La estallido había acontecido. Era la Fiesta Mayor. Los jóvenes que servían el Drac lo cargaron de explosivos; el cabezudo se aprestó. Alguien dio la orden para que una persona en cada extremo cortase la carretera y ¡Allí van!
Con fuegos y estruendos iba zarandeándose el dragón entre una nube de humo y bengalas. Inmediatamente atrás, los músicos que trataban de lograr su desempeño mejor o al menos más estridente. Más atrás, se animó la gente que cerraba el desfile acompañando el bullicioso cruce de la ruta, conversando afablemente, se diría que ajena a las bombas, el humo o la música.
Cuando todos estuvieron del otro lado, acabadas las explosiones, solo los gralleros con su agudo silbido impedían que el silencio se apoderase nuevamente de la zona. Los que cortaban el tránsito virtual se retiraron y poco a poco la calma se fue reinstalando.
Desde su zona sombreada observaba con asombro y sin terminar de creer que durante seis minutos había transcurrido la Fiesta sobre la ruta, y que de aquello ya nada quedaba, pues a esa hora los participantes estaban ya en el interior de sus casas descorchando los mejores productos de la zona, aprestándose a una larga comida.
En la calle solo quedaba el olor a pólvora y restos de explosivos cuyos envases de cartón constituían la única prueba de la reciente celebración. Mientras buscaba alguna otra evidencia que le reforzase la convicción de no haber visto un espejismo, estacionado por la transversal del otro lado, descubrió al Drac, mansamente amarrado en la caja de una camioneta junto al cabezudo, listos para ser archivados por un año más.
Nuevamente en soledad y con el sol cayendo a plomo decidió ir en la búsqueda de un cava reparador, comenzando a desandar sus pasos sobre la carretera con la precaución de mirar hacía atrás, pues el todopoderoso, que hoy sin dudas es aliado del Drac, en cualquier momento libera el flujo de autos y camiones.

Data: 2013-12-21

Per: Joan Carbó

Assumpte: Traducció

FESTA A LA CARRETERA

La N 340 més que una carretera és una núvia del Mediterrani. Al seu costat ho travessa gairebé tot , sense deixar de pensar en ell , i en determinat moment , a l’alçada del Penedès , ingressa a la província de Barcelona on serpenteja , puja , es capbussa entre les vinyes de Macabeu , Xarel•lo o Parellada i després torna apareixent darrere d'un polígon o abans d'una urbanització . Sempre coqueteja amb l'autopista i de vegades amb el ferrocarril . Enfila pobles petits que deuen al seu pas la permanència , les seves bondats i els seus problemes .
En concloure l'estiu s'enriqueix amb el trànsit d'infinitat de carros de raïm que tornen més lenta la circulació habitual de cotxes i camions . Formen llargues cues que avancen pesada o veloçment quan sembla que tots volen arribar al mateix temps a tot arreu , sense que es pugui saber quan algú dóna l'ordre que es embogeixi o normalitzi el trànsit , tornant-se tolerable , dominguero o inexistent . Ahir diumenge, quan caminava per la cinta asfàltica , era inexistent .
Traspassar el poble a la ruta li incumbí dues llomes i la vall entre ambdues que no totalitzaven més de quatre-cents metres . Després d'això , no hi havia més poble . Abans tampoc.
Enmig d'aquesta extensió un petit carrer sortia cap a un lateral i gairebé davant, una altra , en sentit oposat . Una baixava d'un mas d'antiguitat diversa , escampat dos-cents metres més amunt . L'altra , aparentment es mantenia al nivell de la 340 , sense que pogués assegurar que hi hagués més cases darrere de les construccions que donen al camí .
Des que va arribar no va advertir la presència de cap persona per allà . Possiblement l'hora del migdia i el fort sol , més perpendicular que mai en aquests dies , feia que l'únic que es movia en aquelll lloc fossin vuit banderes catalanes - quatre a cada extrem del poblat - pendents de dos arriscats filferros que creuaven la carretera .
No sabia que hi feia en aquest paratge desolat . Acalorat , esgotat per una caminada en pujades i baixades per aquest carrer principal que no era altra que la desèrtica ruta al seu pas per un poble fantasma .
No obstant això , hi havia en l'aire certa tensió . S'endevinava com que alguna cosa estigués apunt d’esclatar , que el mantenia expectant , tractant d'afinar els seus sentits sota aquest sol enorme que reblania el paviment . Va estar així uns minuts quan des de dalt , del mas , li va semblar sentir una música familiar . Va buscar alguna paret que projectés almenys trenta centímetres d'ombra a la cantonada del carrer que baixava i la 340 i va esperar .
Va acabar de reconèixer la música de les gralles que per algun costat estaven descendint doncs ja les sentia més clarament .
Quan van arribar on ell era, va poder veure , no sense sorpresa , que al seu costat s'havia aturat un vell exemplar de Drac - amb amenaçant i recent pintada dentadura - , d'uns tres metres de llarg per dos d'alt , confeccionat feia molts anys enrere amb vetustos cartrons pintats de verd .
El monstre que es feia acompanyar per un capgròs de la seva mateixa generació , estava servit per un grup de cinc o sis persones uniformades , que van parar la seva marxa en arribar a la intersecció , baixant el mític drac sobre el paviment .
Darrere , tres grallers i altres tants redoblants, van proveir el marc musical fins aturar-se al mateix lloc . Finalment una trentena de persones que caminaven a pas de processó , igualment van fer alt envoltant als altres .
La esclat havia esdevingut . Era la Festa Major . Els joves que servien el Drac el van carregar d'explosius , el capgròs es va disposar . Algú va donar l'ordre perquè una persona a cada extrem tallés la carretera i Allà van !
Amb focs i estrèpits anava sacsejant-se el drac entre un núvol de fum i bengales . Immediatament darrere, els músics que tractaven d'aconseguir el seu acompliment millor o almenys més estrident . Més enrere , es va animar la gent que tancava la desfilada acompanyant el bulliciós encreuament de la ruta , conversant afablement , es diria que aliena a les bombes , el fum o la música .
Quan tots van estar l'altre costat, acabades les explosions , només els grallers amb el seu agut xiulet impedien que el silenci s'apoderés novament de la zona . Els que tallaven el trànsit virtual es van retirar i poc a poc la calma es va anar reinstal•lant.
Des de la seva zona ombrejada observava amb sorpresa i sense acabar de creure que durant sis minuts havia transcorregut la Festa de ruta , i que d'allò ja res quedava , doncs a aquesta hora els participants estaven ja a l'interior de casa desgorjant els millors productes de la zona , prestant-se a un llarg menjar.
Al carrer només quedava l'olor de pólvora i restes d'explosius els envasos de cartró constituïen l'única prova de la recent celebració . Mentre buscava alguna altra evidència que li reforcés la convicció de no haver vist un miratge , estacionat per la transversal de l'altre costat , va descobrir l' Drac , mansament fermat a la caixa d'una camioneta al costat del capgròs , llestos per ser arxivats per un any més .
Novament en soledat i amb el sol caient a plom va decidir anar a la recerca d'un cava reparador , començant a desfer els seus passos sobre la carretera amb la precaució de mirar cap enrere , ja que el totpoderós , que avui sense dubte és aliat del Drac , en qualsevol moment allibera el flux d'autos i camion

Data: 2013-12-13

Per: Irene Soler Carbó

Assumpte: desde Mar del Plata, Argentina

Gràcies Joan, per compartir les teves coses. Veig que saps el que fas. Molts petons per a tu, la tieta Remei i tos plegats.

Data: 2013-12-10

Per: angels esteve

Assumpte: fotos

La foto del casament era el de la Montse Rafols?

Data: 2013-12-08

Per: Rosa Maria Esteve

Assumpte: Tens raó!


Tens raó Joan!! Ho havia mirat des de el telèfon i no ho havia vist tot.

Ah! M'encanta que hi hagi elconte del grill, a mi em recorda la iaia Soledad.

Data: 2013-12-08

Per: Rosa Maria Esteve

Assumpte: Fotos

Que maques les fotos!
Podries posar la de les iaies de la diada.

1 | 2 >>